Ordes religiosos dels caminants: els diocesans

Els diocesans no pertanyien en realitat a cap orde religiós. S’anomenaven així aquells sacerdots del camí que no havien entrat a formar part de cap orde i que servien tan sols a la diòcesi o la parròquia. Els dediquem una entrada a part, com si fossin un orde més, per facilitar-ne la descripció i no allargar en excés l’entrada sobre el camí.

Tots els caminants podien triar, quan acabaven la formació, entre quedar-se servint a una diòcesi o una parròquia o bé entrar a formar part d’un orde religiós. La decisió depenia, sobretot, de la seva vocació.

Un sacerdot que pertanyia a un orde podia triar, quan havia d’ascendir en la jerarquia, entre seguir el camí de la diòcesi (Sots Diaca, Diaca, Clergue, Canonge, Bisbe) o de la parròquia (Sots Diaca, Diaca, Clergue, Rector) o bé seguir el camí del seu orde, que era diferent en cada cas.

D’aquesta manera, hi havia bisbes que no pertanyien a cap orde, i eren per tant anomenats diocesans, i bisbes que pertanyien a un orde religiós i eren anomenats veristes, admònoms o el què correspongués. De tots els ordes, els admònoms eren els més abundants, i dels que més es trobaven dins la diòcesi.

Accés

La columna vertebral de la religió era la diòcesi, al voltant de la qual s’organitzaven les parròquies, els monestirs i els ordes. L’accés dels sacerdots es feia també a través de la diòcesi: aquells que se sentien cridats acudien a la parròquia o a la catedral, i si demostraven tenir prou vocació eren admesos com a seminaristes.

Per entrar a formar part de la diòcesi com a seminarista no hi havia cap altre requisit que tenir prou fe. Als candidats se’ls feia una entrevista, normalment a mans del canonge que es responsabilitzava de la formació dels nous acòlits (Cabiscol). Els que passaven l’entrevista amb èxit eren admesos.

Un cop acabada la seva formació, en un període que podia durar entre dos i cinc anys, els seminaristes acabaven la seva formació i podien entrar a formar part de la diòcesi o de la parròquia com a sots diaques o, si ho volien, podien continuar la seva formació en un orde religiós.

Funcions

Les funcions eren, en general, fer de guia espiritual per a la comunitat. És a dir, ajudar els creients a adquirir el coneixement suficient, sobre la vida i sobre ells mateixos, com per millorar la seva ànima i progressar en l’escala cap a Déu a través de múltiples reencarnacions.

La concreció de les tasques depenia del nivell jeràrquic que ocupava el sacerdot. Aquest depenia del tipus d’ordenació que havia rebut:

  • Ordenació menor: la rebien els Acòlits, que no eren pròpiament sacerdots.
  • Ordenació major:
    • Diaconat: la rebien els Diaques i els Sots-Diaques.
    • Presbiterat: la rebien els Preveres (Clergues, Canonges i Rectors).
    • Episcopat: Bisbes.

Les seves funcions eren les següents:

  • Acòlits: eren persones laiques, amb una ordenació menor, que ajudaven els diaques o els preveres en les seves tasques. Alguns eren seminaristes i realitzaven les tasques d’acòlits com a part de la seva formació abans de convertir-se en Sots Diaques; altres eren persones de la comunitat de creients especialment devotes i que realitzaven aquestes tasques en el seu temps lliure.
  • Sots diaques: no tenien l’ordenament superior i per tant no podien fer missa ni realitzar els rituals propis dels caminants. Ajudaven als diaques.
  • Diaques: igual que els sotsdiaques, no eren pròpiament sacerdots, però podien realitzar alguns rituals: baptismes, matrimonis, funerals, etc. Era freqüent que rebessin una delegació pastoral fora de la parròquia o la diòcesi: hospitals, presons, exèrcits, etc. El principal dels Diaques podia ser canonge malgrat no ser sacerdot (vegeu ardiaca més avall).
  • Clergues: els clergues tenien l’ordenació major. Podien utilitzar els poders propis dels sacerdots caminants (vegeu la Màgia del camí, de moment pendent de publicar).
  • Rectors: administraven una parròquia per delegació del Bisbe, amb l’ajuda de Clergues i Diaques.
  • Canonges: eren clergues que participaven al capítol catedralici. Alguns d’ells tenien assignada alguna àrea de responsabilitat, a canvi del qual rebien també una prebenda (un bonus econòmic):
    • els cabiscols eren el responsable de la formació dels nous sacerdots;
    • els sagristans vetllaven per la creació i conservació de les relíquies sagrades;
    • els arxiprestes administraven un conjunt de parròquies dins la diòcesi.
    • els ardiaques administraven els béns de la diòcesi i ajudaven el Bisbe en el què calgués.
  • Bisbes: eren els principals responsables de l’administració de la diòcesi, i també eren els únics que podien ordenar nous sacerdots. Una diòcesi només tenia un bisbe titular, però aquest podia tenir bisbes auxiliars que l’ajudessin en les seves tasques, ja fos assumint responsabilitats determinades o fessin de delegats del bisbe per una part del territori de la diòcesi.

Estil de vida

Els caminants diocesans podien fer una vida completament normal: tenir dona i fills, i passar-ho bé de la manera el més digna possible. No tenien cap restricció en aquest sentit, sempre que no fessin res que es contradigués amb les seves creences o els fes perdre el respecte de la comunitat.

Tampoc havien de viure necessàriament a la diòcesi o a la parròquia, tot i que normalment el bisbe vivia a la catedral i el rector a la parròquia. La resta vivien amb la seva família, si en tenien.

Distinció

Tots els sacerdots del camí portaven sempre el símbol del camí en un lloc ben visible, normalment en forma de collaret penjant del coll. Després cada orde tenia els seus hàbits particulars que s’afegien a aquesta distinció. Qualsevol ciutadà de Laplana era capaç d’identificar un sacerdot caminant i l’orde al que pertanyia a primera vista.

Els caminants diocesans que no pertanyien a cap orde, a més del símbol del camí, acostumaven a vestir una combinació de robes blanques i negres. A més, duien un cinturó que determinava el seu rang dins la jerarquia:

  • Seminaristes: túnica marró i el cap rapat.
  • Acòlits: robes completament blanques amb un cinturó gris.
  • Sots diaques: robes completament grises.
  • Diaques: robes completament grises amb un cinturó negre.
  • Clergues: robes completament negres.
  • Rectors: robes completament negres amb un cinturó porpra.
  • Canonges: robes completament negres amb un cinturó daurat.
    • Cabiscols: agulla daurada en forma llibre o pergamí.
    • Sagristans: agulla daurada en forma de cofre o altar.
    • Ardiaques: agulla daurada en forma de moneda.
    • Arxiprestes: agulla daurada en forma de X.
  • Bisbes auxiliars: robes completament porpres.
  • Bisbes titulars: robes completament porpres amb un cinturó daurat.

Poders

Els poders dels caminants es corresponien amb la seva ordenació. Entrarem en més detall quan publiquem l’entrada sobre la Màgia dels caminants.

Anuncis

Quant a trobanoms@gmail.com

Roleplaying Master, playing GURPS in a Medieval fantasy setting of his own creation.
Aquesta entrada s'ha publicat en Laplana, Religió i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s