Ordes religiosos dels caminants: els veristes

Els veristes eren els sacerdots que pertanyien a l’orde de l’espill, un dels quatre ordes principals de l’església del camí. L’orde es va fundar a mitjans del segle III AR, anys després que Sant Prius escrigués el llibre l’Espill, obra principal de l’orde. El llibre aprofundia en el concepte de purificació de l’ànima dels caminants, i en resum acabava establint que la veritat era el millor camí per aconseguir aquesta purificació. La veritat, segons el llibre, era un requisit per al coneixement, així com aquest ho era per a la purificació. L’Espill doncs no contradeia si no que complementava els preceptes del camí, però la diferència era subtil i l’orde va estar en alguns moments a punt de ser considerada heretgia.

Un mirall

El símbol de l’orde és un mirall

El símbol de l’orde era un mirall. Els veristes portaven el símbol del camí, però polit com un mirall.

Accés

En un principi qualsevol clergue podia entrar a formar part de l’orde, però a partir de les primeries del segle IV AR només els canonges en podien formar part. Es tractava doncs d’un orde de canonges regulars, a mig camí entre els sacerdots regulars i els seculars: vivien en comunitat, però realitzaven les seves tasques fora de la catedral o la col·legiata.

L’accés a l’orde per tant era llarg i difícil, perquè calia primer arribar a ser canonge, una dignitat que pocs sacerdots assolien.

Funcions

El seu principal objectiu era que la veritat es fes pública, eliminar l’engany de la seva societat. Feien de mitjancers en els pactes entre senyors i vassalls, i en alguns casos entre iguals. Els gremis d’artesans els usaven també per donar validesa als seus pactes entre artesans i mercaders.

En resum, els veristes van anar ocupant progressivament des de la seva fundació totes les places de notaris, advocats, jutges i inquisidors, tots aquelles posicions que tenien com a objectiu esclarir la veritat i garantir el compliment de la paraula donada.

Jerarquia

La progressió dins de l’orde es feia per prestigi, que s’aconseguia arbitrant o investigant casos difícils. La jerarquia era la següent:

  1. Escrivents: feien tasques de notaris. Tenien potestat per donar autenticitat a qualsevol pacte, i es considerava que tot allò que escrivien era la veritat.
  2. Saigs: feien d’investigadors, fiscals i inquisidors. S’ajudaven d’una guàrdia judicial per perseguir els criminals. També podien ocupar la posició contrària i fer d’advocats defensors, si bé sovint aquesta posició l’ocupaven persones que no eren sacerdots.
  3. Jutges: arbitraven els judicis en què un saig feia de fiscal i un advocat defensava l’acusat.
  4. Vicari: s’ocupava d’administrar la justícia en el seu territori. Com més extens era el seu territori, més rang tenia el vicari: hi havia vicaris comtals, vescomtals, comdorials i varvassorials.

Un verista podia també ascendir en l’escala diocesal i convertir-se en un canonge amb un càrrec assignat, o bé en bisbe.

Estil de vida

L’orde dels veristes era un orde regular: vivien sota unes regles estrictes, en comunitat amb els seus companys. En ciutats grans vivien en naus annexes a la catedral. En ciutats sense catedral sovint disposaven d’una col·legiata on vivien i celebraven missa per als seus seguidors. En els pobles on hi havia veristes vivien en algun pavelló annex a la parròquia.

Les seves seus eren també el seu principal centre de treball, i estaven preparades per fer d’oficines, de tribunals i, fins i tot, de calabossos.

Sempre que podien vivien amb la comunitat. Només quan la seva posició els ho exigia vivien fora, però fins i tot en aquests casos intentaven mantenir tant com podien la disciplina de la vida monàstica en la seva rutina diària: oracions al matí, migdia i vespre; lectura; meditació, etc.

Podien casar-se, sempre que la seva família s’avingués a viure amb la comunitat. Era força freqüent que els fills dels veristes formessin part de l’orde. Tot i això, eren pocs els veristes que es casaven perquè en general es dedicaven completament al seu ofici.

Distinció

Els veristes vestien l’uniforme estàndard dels canonges: robes negre amb un cinturó daurat. Es distingien de la resta de canonges perquè el símbol del camí que duien estava polit com un mirall. A més, sempre duien un barret negre amb una forma característica, i hi duien una agulla de metall que depenia del seu rang. L’agulla acostumava a tenir una forma relacionada amb el patró del monestir al qual pertanyia el sacerdot.

  1. Escrivents: coure.
  2. Saigs: bronze.
  3. Jutges: plata.
  4. Vicaris: or.
Un verista, amb jaqueta i capell fosc, escrivint

Els veristes sempre vestien de fosc

Entrades relacionades

Personatges: els veristes (pendent de publicar).

Mencions

La imatge superior és de Lorc i està compartida sota una llicència CC BY 3.0.

El retrat és d’Erasme de Rotterdam i està extret de la wikipèdia.

 

Anuncis

Quant a trobanoms@gmail.com

Roleplaying Master, playing GURPS in a Medieval fantasy setting of his own creation.
Aquesta entrada s'ha publicat en Laplana, Religió i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s