Ordes religiosos dels caminants: els romeus

Romeus era el nom que reben els frares integrants de l’orde dels estels. Aquest tenia l’origen a finals del segle II AR, quan el rei Calandrió va donar el dret de pas i d’hospitalitat als druides bosquerols de l’etern equilibri. Aquest fet va contribuir a integrar aquests druides en la religió del camí, i acabarien fundant l’orde dels estels.

Aquest era un orde mendicant: els seus frares vivien de la caritat i l’hospitalitat dels caminants, i no tenien res més que el què portaven a sobre. Malgrat això, l’orde tenia alguns monestirs repartits per Laplana. En aquests monestirs els romeus hi feien repòs entre peregrinacions, que feien molt sovint.

Estrella de quatre puntes

El símbol dels estels representa els quatre punts cardinals

Això es devia a què, pels romeus, el viatge era la principal font de coneixement i, com tots els caminants, aspiraven a tenir el màxim coneixement possible sobre ells mateixos i sobre el món com a via per purificar l’ànima i acostar-se a Déu.

Accés

Qualsevol persona podia entrar a l’orde. Per fer-ho havia de fer-se postulant i viure en un monestir durant un període que podia anar entre un i dos anys. Després havia d’aconseguir que algun frare li volgués fer de guia i se l’emportés de peregrinació. Quan el postulant tornava de la seva primera peregrinació, que podia durar d’un a cinc anys, ja era un frare llec.

Una via alternativa era entrar a l’orde sortint del seminari. En aquest cas el postulant es podia estalviar els primers anys al monestir i podia sortir a peregrinar així que trobava un guia. Quan tornava ja era un frare del cor.

En el moment de rebre l’ordenació menor, els frares havien de fer vot de pobresa. Només podien posseir allò que duien a sobre. Els monestirs no comptaven com a béns personals i no tenien en compte el vot.

Funcions

Al contrari que els altres tres grans ordes, els romeus no tenien unes tasques assignades, però en canvi arribaven on no arribava ningú més, cosa que els donava una gran oportunitat per fer proselitisme. A més, podien complir funcions temporals com la celebració de rituals matrimonials o funeraris, i si eren Frares del cor podien celebrar alguna missa.

Estil de vida

Els romeus es passaven la vida peregrinant. Anaven d’un lloc a l’altre i descansaven uns quants mesos entre peregrinacions. Normalment descansaven sempre al mateix monestir, que era al qual pertanyien. Aquesta peregrinació constant feia que difícilment poguessin tenir una família, però s’havia donat el cas, tant de frares que peregrinaven amb tota la família, com de frares que tenien la família prop del monestir i només la veien uns mesos de tant en tant.

Era, en general, un estil de vida poc confortable i extremadament vocacional. Quan els frares ja eren massa vells per viatjar, o es veien impedits per algun motiu, es quedaven al monestir ocupant algun càrrec.

Jerarquia

Els frares del cor rarament ascendien en la jerarquia de la diòcesi, ja que la seva itinerància permanent els feia pràcticament impossible ocupar algun càrrec fix dins d’una parròquia o una catedral.

Dins dels monestirs dels estels la jerarquia era la següent:

  • Novici: aspirant a frare que encara no havia fet cap vot ni havia rebut cap ordenació.
  • Frare llec: frare que ja havia fet els seus vots i havia rebut l’ordenació menor. Participava plenament de la vida monàstica, però no podia impartir missa ni utilitzar els poders sagrats (conjurs).
  • Frare del cor: frare que provenia del seminari i que, per tant, ja havia rebut l’ordenació major i podia fer missa i utilitzar els poders sagrats (conjurs).
  • Paborde: frare que ocupava el càrrec de principal d’una pabordia, o bé ajudant d’un prior. Acostumava a ser un càrrec rotatiu. Podia ser un frare llec o del cor.
  • Prior: frare que ocupava el càrrec de principal d’un priorat. Podia ser un monjo llec o del cor.

Els romeus no tenien abats, ja que els seus monestirs no podien tenir rang d’abadia. Això es devia a que l’administració dels seus territoris era molt laxa, ja que es negaven a recaptar impostos de cap mena i només acceptaven els béns dels seus vassalls de manera voluntària.

Distinció

Els frares vestien túniques grises de viatge, lligades amb una corda que podia variar de color segons la serva posició en la jerarquia monàstica:

  • Novici: corda d’espart.
  • Frare llec: corda marró fosc.
  • Frare del cor: corda de color verd.
  • Paborde: corda de color vermell.
  • Prior: corda de color blau.

Normalment duien un bastó llarg de viatge. Sovint però havien de dur altres robes, perquè la túnica no els durava tot un viatge i havien de fer amb el què trobaven.

Imatge d'un frare captaire

Frare dels romeus

A part de les vestidures, se’ls podia distingir perquè diuen un medalló amb el símbol del seu orde fet en fusta: un estel amb quatre puntes, que representaven els quatre punts cardinals. El duien com a collaret o penjant del seu bastó.

Mencions

La imatge superior és de sbed compartida amb una llicència CC BY 3.0.

La imatge del frare captaire és de Josep Tapiró i està extreta de la wikipèdia.

Anuncis

Quant a trobanoms@gmail.com

Roleplaying Master, playing GURPS in a Medieval fantasy setting of his own creation.
Aquesta entrada s'ha publicat en Laplana, Religió i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s